Un espill, buit. Reflexa vagament les ombres d’un adéu i d’un inici, decadència, per allà per on passa nomes hi veu sobtada energia desafinada amb l’oceà. El dolç mirall de la soledat s’amaga del teu somriure suau, de la tendresa d’aquest somni immers al destí d’aquestes veles.

http://www.youtube.com/v/jFil8d1R7ro

L'estel d'aquest silenci, oblidat busca el seu delicte, sol no plora cap arrel, sòrdides animes esperen i obliden d'esperar el Camí, viatgen buscant l'infinit, la metamorfosis d'un vuit. Ningú ho recorda, elles ja no hi són, no recorden més enllà d'existir. L'estel, irreal cobra vida als seus ulls, però ja no escolten, observen la paràbola al seu ser, viatgen metamòrfiques aquestes essències, esperant no ser res, buscant sense fi el seu reflex.

Tal vegada tot siga un somni desfet, sense final. O l'infinit de la foscor dolça i de silenci, sobreviurà.

Dins d'aquets ulls en guerra.

Tan sols el vol d'un ocell inquiet, incapaç de caure, arribarà a la lluna.

Blues

Cau la nit, tot d’una la foscor et sorprèn perdut a l’infinit dels seus llavis. I ja no hi son, sols la soledat inunda aquet vell camí, ampolles de records, una rere l’altra, s’empassen el mati.

Encara canta, alguna veu desesperada...

I es com un somni el despertar d'aquesta letargia feta d'espasmes, que estima i escolta cadascun dels batecs inacabats entre plors i altres estigmes. Ja no feta de passada i marcada, al mes fons d'un no res i sense pensar-sho, submergida del tot.

Temps, i a la vegada fàstig d'ell mateix, convençut d'un sense nom a la mentida mes ferma d'escoltar-lo i, una vegada ja a la lluna, mort.

-No sabia que un león te podia cambiar tanto la vida.

De aquella vieja luz, apenas quedaba tiempo para el delirio, para esta barrera de hormigón, descalza, ante sonrisas de distinto color y de olvido.
Serán pasajes, de este triste amanecer, cada uno y sin cesar serán estigmas de este camino, perdido en la bruma de no encontrar el rumbo.

Y seguir, sin saber donde ir.