Minúscul, perdut en les immensitat de un rellotge, tic tac, segons, minuts, que dansen en aquesta perseguida raó de ser, pot ser deixada vindre per un futur incert, o, víctima de l’inherència pròpia a la lluna. Vianants d’aquet camí mut en paraules buides. Vianants d’un espiral sense fons anomenat vida, vianants de la dolçor dels teus llavis, de la immortalitat de la teva mirada, del infinit de un mateix sentiment....
T’estime.
(pasteloso, lo se... pero... de vez en cuando no viene mal algo así...)
Come ti dissi già tempo fa... mi sciogli (L'
ResponElimina